NEXUS24 UPC

Programa Nexus24

Aviat farà dos anys que estem treballant a fons amb la posada en marxa del programa Nexus24 de comunitats col·laboratives a la UPC.  S’han articulat 8 projectes, i ja tenim més clar quin és el nucli base del que volem fer. Una de les claus de volta era entendre des de la pràctica què podia significar per a la nostra organització això que s’anomena “treball col·laboratiu”, i creiem que ja estem en disposició de tenir un primer prototip (amb prova d’usuari realitzada).

Per començar d’alguna manera, en el seu moment vam tirar de wikipedia i vam dir que era la suma d’esforços d’un grup per assolir una meta comú. Avui se’l diferencia del simple treball en equip o cooperatiu per l’autonomia de què gaudeix cadascun dels membres implicats en la tasca, per no basar-se en l’organització jeràrquica tradicional, per utilitzar abundantment les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i perquè sovint, però no sempre, es realitza sense compensació financera.

Però ara ja tenim la nostra pròpia experiència, i podem descriure el nostre model. No parlem tant de treball col·laboratiu, sinó de treball en equips col·laboratius (TEC). Allò que és col·laboratiu (o no) són les persones, els equips, les comunitats… Per fer més fàcil identificar aquells aspectes que ens cooperar millor, hem creat una regla mnemotècnica, basada en les lletres N-E-X-U-S, i que ens pot ajudar a preaparar un projecte de TEC.

Quan en una conversa amb companys de feina coincidim en un problema recurrent, hem detectat una necessitat. I això és molt important, perquè un treball que no s’orienti a una necessitat real no tindrà raó de ser. Aquesta necessitat ens defineix el propòsit, i connecta tant amb l’organització, com amb les persones que s’hi involucren de forma voluntària i per interès real. No obstant, no hem de confondre la necessitat amb la solució. Normalment, definir la solució requereix una sèrie d’iteracions, i no és evident al principi. De fet, tenir massa clara la solució des de l’inici pot inhibir la creativitat i la col·laboració, però en canvi, tenir clara la necessitat és fonamental. Com més compartida i fàcil d’entendre sigui, més adeptes sumarem pel camí.

No es pot col·laborar -ni aprendre a fer-ho- sense un equip. La seva configuració, amb totes les seves dimensions humanes, la seva diversitat i les seves emocions positives, il·lusions, conflictes,… és la clau per l’èxit d’un projecte. Un bon equip col·laboratiu, sense jerarquies però amb rols complementaris, és en sí una font de satisfaccions fenomenals, i la motivació inicial pot perdurar si la dinàmica de l’equip funciona bé. Dedicar temps per generar confiança i conèixer-nos més enllà de la descripció del nostre lloc de feina, és essencial.  Tenir espais regulars i reservats per la celebració dels avenços, de revisió i d’avaluació del funcionament de l’equip, sol ser molt important per assegurar la bona salut de l’equip, i l’experiència ens demostra que si no fem aflorar aquestes dimensions emocionals i subjectives (amb tècniques com l’animòmetre, les “retro“, o  els “warm ups“) per crear confiança i activar-nos en un mode no només racional, la col·laboració no funciona o funciona molt pitjor.

Si no experimentem, no aprenem. Els projectes TEC són excel·lents oportunitats per innovar i crear coneixement, i per a fer-ho cal sortir de les zones de confort (allò de és així perquè “sempre ho hem fet així”). Però ens cal un espai de confiança i una distribució del risc (acompanyats solem ser més atrevits). Aplicar tècniques de co-creació, o de disseny centrat en l’usuari per avaluar els prototips ens està resultant molt interessant. Ens funciona organitzar-nos per “sprints” i anar fent iteracions que ens ajuden a aproximar-nos a la solució, i ens eviten la sensació de que la feina és infinita (també anomenat efecte “roda de hamster”). És convenient tenir un projecte amb un horitzó temporal, i saber quan el donem per acabat.

La sort d’avui és que podem utilitzar moltíssimes eines que permeten la col·laboració. Seria absurd no treure partit de totes les solucions TIC que permeten crear, connectar, comunicar-nos, compartir,…  però no cal deixar de banda moltes altres eines analògiques que també donen resultats magnífics. Un bon TEC necessita d’una actualització de les nostres competències professionals, tenint en compte que, com en totes les professions, l’eina no fa la feina, i aquí no hi ha excepcions. Saber quina hem d’aplicar en cada context és una habilitat que s’adquireix a partir de la pràctica i la reflexió (i molts errors, per descomptat!). Per aquest motiu, al programa Nexus24 estem formant persones que dominin aquesta caixa d’eines.

Allò que permet donar un context col·laboratiu a l’esforç de l’equip és la visibilitat de l’activitat. Treballar sense que ningú se n’adoni a la llarga no és gaire motivador, ni tampoc gaire coherent amb l’esperit obert d’un projecte on els seus participants cooperen genuinament. L’experiència ens diu que convé molt comunicar des del principi l’existència del projecte i de l’equip, el propòsit, o els canals per posar-s’hi en contacte. Si la necessitat és real, hi haurà gent que ja hi haurà pensat, o que té ganes d’ajudar-nos, i que segur que ens pot interessar conèixer. En general, tenim por perquè “no tenim res a dir”, però aquí rau el canvi d’enfocament: per trobar una bona solució és molt millor no tenir-ho tot pensat, i obrir-ho en fase de desenvolupament, que pensar-ho tot, i explicar-ho quan ja està tot fet.

Així, les 5 lletres N-E-X-U-S ens poden fer recordar cinc idees que ens ajuden a no oblidar-nos de cap element clau. Però no hi ha receptes: el secret del TEC, com de tantes coses a la vida, és posar-s’hi i aprendre fent. Que la sort (i els companys d’equip) us acompanyi!

---

Nota: el núvol de paraules està fet amb el wordle a partir de tot el contingut d’aquest Blog.