Didac Ferrer

Aquesta és la tercera part de la ressenya de “El libro de la inteligencia colectiva” de l’Amalio Rey Podeu llegir les anteriors en les dues entrades anteriors aquí i aquí.

Col·laborar en una societat individualista i tecno-optimista

En el llibre subjauen temes molt profunds, com la deriva individualista de la nostra societat, que va sovint en la línia oposada a la tesi del llibre:  

“Cuando hay que pensar con los otros, todo se complica, hace falta encontrar los tiempos, las maneras de ponerse de acuerdo o entender posiciones distintas de las propias. Pero como ya deberíamos saber, con frecuencia el camino más fácil conduce finalmente a una vida más difícil”. 

Hi ha cites suggerents, com les de Sloman i Fernbach, que diuen que en un món cada vegada més complex on augmenta moltíssim la interdependència, “som individualment més ignorants del que creiem que som, però col·lectivament més savis”. Jo matisaria el final i personalment diria que “potencialment” ho podem ser, però no està clar que ho siguem quan estem destrossant el planeta que ens sosté. O del mateix Zigmut Bauman: “la mayoría de nosotros nos vemos obligados a buscar soluciones biográficas a unas contradicciones sistémicas”.

Durant el llibre, l’autor ens mostra com cada vegada més veiem problemàtiques individuals que en realitat són col·lectives, com la soledat de la gent gran o l’accés a la vivenda, però també ens inspira amb exemples d’intel·ligència col·lectiva que aconsegueixen trencar aquestes dinàmiques. Ens alerta, per exemple, com tendim a mitificar els individus que encapçalen els èxits malgrat quasi sempre hi ha un treball en equip al darrere, quan podríem canviar la narrativa i celebrar l’equip en lloc de l’individu. 

Aprofitant que parla d’intel·ligència, en el llibre s’aborden de passada temes sensibles avui com la intel·ligència artificial, que enfoca des de dos punts de vista. Per un costat, quan ens volen substituir per màquines més intel·ligents que els humans,  

“Todo se complica cuando el desafío es variable o flexible, es decir, cuando se necesita combinar objetivos muy diferentes en entornos cambiantes o cuando la exigencia de adaptabilidad es muy elevada. En estos escenarios se precisa lo que los expertos llaman inteligencia general, que es privativa de los humanos”. 

I per l’altre, 

“Aun suponiendo que las máquinas pudieran encargarse por sí mismas de tomar las mejores decisiones, ¿merecería la pena dejar de vivir la parte más social de los procesos de decisión colectiva?”. 

Aquesta segona reflexió em sembla una de les perles del llibre.

Deixo fora d’aquest article altres temes que he trobat molt interessants. Per citar-ne algun passant-hi de puntetes, el rol dels experts enfront de les multituds, un tema que per l’àmbit acadèmic està ple de reflexions provocadores i relacionades, per exemple, amb qui fa millor prediccions del futur, com enfocar la ciència ciutadana (o comunitaria, terme que ell prefereix), o abordar la transdisciplinarietat. També aprofundeix en la qüestió clau de la diversitat: hi ha un nivell òptim de diversitat en un procés d’intel·ligència col·lectiva? El llibre apunta també la necessitat de transitar de valors com l’eficiència a la resiliència i la convivialitat si volem aprofitar el potencial de la IC.

El prisma de la intel·ligència col·lectiva és una mirada d’una gran potència, perquè és sistèmica i no fragmentada. L’autor aconsegueix mantenir l’interès durant tot el llibre amb èxit perquè va connectant les seves tesis i reflexions amb situacions que identifiquem fàcilment. Hi podem estar més o menys d’acord, però no hi ha dubte de la utilitat del marc que proposa per poder pensar junts i organitzar millor el nostre món col·lectiu i cada vegada més interdepenent. Espero que us agradi tant com a mi.

P.S. No oblideu que aquest mes de maig l’Amalio ens farà sengles xerrades de presentació del llibre a Barcelona, el dia 11 a la llibreria @Nollegiu amb en @ramonsang i la @Liliana_ArroyoM i el dia 12 a la @FnacLilla amb en @xaviermarcet i en @Santi_Garcia.

Us podeu inscriure a l’acte aquí.