Didac Ferrer, Nexus24.
Fa pocs dies ens van convidar a explicar el programa Nexus24 en un congrés sobre el desenvolupament d’organitzacions. Vaig tenir el plaer de trobar-me amb gent a qui interessen les mateixes coses que a mi, des d’altre àmbits i organitzacions. Com afavorir la transversalitat a les organitzacions? Com fer institucions flexibles i adaptades al s.XXI? Com han de ser les universitats en un futur si tot el coneixement és a internet?

Darrerament intento portar a la gestió pública l’esperit cooperatiu que he viscut els darrers quatre anys amb el projecte de Tarpuna. Parlant d’això, en una conversa amb el Dani Gimenez, em va preguntar com podíem diferenciar entre la col·laboració i la cooperació, i vaig pensar en la vella metàfora dels ous amb bacon quan es parla de nivells d’implicació en projectes i organitzacions. Es diu sempre que la gallina ha col·laborat (posant un ou), mentre que el porc s’hi ha implicat deixant-s’hi la pell. S’entén fàcil: en tota aventura col·lectiva, els fruits només s’assoleixen si algunes persones s’hi deixen veritablement la pell. Això significa sortir de la zona de confort, assumir riscos, fer renúncies, perquè com deia en Manel Muntada en aquell dinar, renunciar és la màxima expressió de llibertat.
Seguint la metàfora -i només la metàfora sisplau ;)-, a les cooperatives ideals, amb gallines que ponen ous no n’hi ha prou, si no som porcs (amb perdó, ja m’enteneu) és impossible que funcionin. Tothom és treballador i empresari. No es pot dissociar la preocupació per la sostenibilitat de la cooperativa de la feina específica que cadascú fa. Jo no puc dir “jo ja faig bé la meva feina, i per tant tinc el dret de cobrar”, si els números no quadren o els resultats no surten. Allò col·lectiu no és només preocupació i/o terreny reservat de la direcció.
Però hi ha molta gent que no treballa en organitzacions cooperatives (que dit de passada, són moltes més de les que es creu). Privades o públiques, molts treballem en engranatges complicats i gegants, on la distància entre la finalitat global i la feina que fa cadascú és infinita. Si aquesta és la recepta que fa que funcionin, com s’aconsegueix un veritable nivell d’implicació de les persones si no t’hi estàs jugant la pell?
Tornem a la metàfora dels ous amb bacon. La pregunta clau no és quants porcs o bacons tenim, o com fer des de la direcció que més gallines siguin porcs. La preguna a fer-se és “qui és el cuiner?”. Perquè jo només em deixo la pell si tinc la possibilitat de cuinar-me-la, tu no?
Davant dels reptes d’implicació i participació a les organitzacions que tenim avui dia, la clau està en dissenyar espais de co-creació. Si voleu que m’impliqui de veritat, jo no només vull dir-hi la meva (pondre un ou). Tampoc vull deixar-m’hi la pell i no saber què passa després. Jo vull sentir-me identificat i útil fent una acció de canvi d’escala humana i propera, connectant amb les persones amb qui comparteixo la causa i el camí. Com diu Eduardo Galeano, “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, pueden cambiar el mundo”. És cert que a vegades sorgeixen, d’una manera més informal, o més provocades, les macro-participacions o els moviments col·lectius massius. Però estic més que convençut que no tindran cap impacte si no es recolzen en comunitats i cercles petits de transformació on el que tu fas compta de veritat, i ho veus.
Per cert, aquests ous amb bacon, qui creus que se’ls hauria de menjar, després?
PD. El títol va especialment dedicat al Dani, entre moltes altres coses inspector de seguretat alimentària 😉