NEXUS24 UPC

Maria Hortènsia Álvarez

Els bons mestres et demanen que no et creguis cegament el que t’expliquen, que experimentis i extreguis les lliçons des de la teva veritat. Això és el que intentem fer a Nexus24 i a la segona sessió del Col·laboratori, de la mà de Tejeredes, vam experimentar com de viva és una xarxa col·laborativa de persones.

En una de les dinàmiques, cada persona del grup va seleccionar a dues persones i sense dir-los res, es va situar físicament a una distància equidistant d’elles per dibuixar imaginàriament un triangle equilàter. Ens vam començar a moure i tu t’havies de desplaçar per assegurar que les distàncies entre les teves dues persones es mantenien proporcionades tota l’estona. Així, a l’hora i durant uns minuts, tothom va estar bellugant-se tranquil·lament fins que vam parar i vam analitzar la forma en la que havíem quedat. Era un dibuix endreçat, equilibrat, obert, connectat i amb espais que permetien el moviment fluid. Després vam triar una persona a la que seguir indiscriminadament i a una altra, de la que fugir desesperadament. Vam començar a moure’ns i l’equilibri es va trencar, tot eren presses i els espais van desaparèixer. El dibuix final eren dues illes aïllades atapeïdes de persones, tancades, sense proporció ni fluïdesa. S’havia trencat l’harmonia.

Aquest exercici em va fer pensar amb la idea de la interdependència o, com ha encunyat el mestre zen Thich Nhat Hanh, de l’interser. Vivim pensant que som éssers únics i independents, perdent la consciència de que, en realitat, entre nosaltres hi ha una interdependència. Ens costa mantenir aquesta visió sistèmica per la qual tu no ets un ens aïllat i jo tampoc ho sóc, sinó que ambdós intersom. El que jo sóc (faig, dic o penso) t’afecta i el tu ets (fas, dius o penses) també té un impacte sobre mi. És per això que, amb un simple exercici, va quedar demostrat que un grup de persones intersón i que no hem de perdre mai aquest punt de vista més enllà per entendre, de veritat, una comunitat.

Lligat amb això una altra reflexió que m’interessa molt de Tejeredes, és la seva explicació (prové d’Osvaldo Garcia) d’ésser humà,  diuen que està constituït pel seu Cos, Llenguatge, Emocions, Històries, Eros i Silenci, és a dir, pel seu CLEHES.  Interiorment, tampoc som només una sola cosa, som un conjunt de coses que interactuen.

• Cos és la presència material, el nostre habitat on es desenvolupen els altres components. És com ens movem, on ens situem, on es corporalitza l’acció.
• Llenguatge és la nostra activitat mental feta expressió, les nostres paraules construeixen móns i realitats.
• Emocions són accions i reaccions, condicionen el nostre moviment.
• Història és allò que hem viscut, el nostre passat que sempre hi és present. En un sentit ample, la història revela la nostra identitat cultural i personal.
• Eros és l’energia que crea i fa moure el món. Allò que ens fa sortir de nosaltres mateixos i sumar, créixer, evolucionar.
• Silenci és l’espai de reflexió i consciència, per connectar amb allò que som, que ens condueix.

Aquesta mirada completa i sàvia (no molt distant del que expliquen algunes filosofies orientals) vers l’ésser humà és una invitació per observar-nos i ser actors en les organitzacions on participem. Aquest espai que es crea entre el “fet” i “l’observació del fet” ens permet prendre consciència i actuar en un procés evolutiu continu.

Em sorgeixen preguntes arribat aquest punt:  Practiquem això a la feina? Empatitzem veritablement amb les persones? Estem realment pendents de les implicacions de les nostres accions? Observem aquestes coses per tal de millorar-les o les obviem en nom de la productivitat? Ens relacionem buscant l’harmonia? Ens corresponsabilitzem d’aquesta dimensió?

Tejeredes situa en el centre de qualsevol procés d’articulació de comunitats col·laboratives, el CLEHES i certament, aquesta dimensió humana i sistèmica a les organitzacions, és el que marca la diferència.

Aprendrem a mirar una mica més enllà?