Pere Losantos

La imatge que encapçala aquesta entrada és de juny del 2014. Fèiem una prova d’usuari del primer esbós del programa Nexus24 amb l’Esther, l’Eulàlia i la Mercè. Havíem començat uns mesos abans, i treballàvem un dia a la setmana al zulo a sobre del Santander, Campus Nord. Aviat en farà 5 anys de tot això. De tant en tant convé mirar enrere per saber on som, què tenim, on volíem i on voldríem anar.

Aquest és el nostre logo. A l’esquerra, l’estrella del manifest amb els vuit valors que vam definir entre moltes persones. A la dreta Comunitats Col·laboratives i a sota nexus24. La realitat és que fins ara hem fet servir molt més la frase “L’any 2024 treballar en equips col·laboratius serà normal a la UPC” que no pas la de comunitats. Potser perquè no en teníem, potser perquè com diu en Serrat érem joves i no en sabíem més. 

Però, us he explicat mai el conte del peix que no li posa nom a l’aigua fins que surt fora i se n’adona que hi ha una altra cosa diferent? Doncs això ens està passant una mica a nosaltres, i és que sovint quan formes part d’un tot no penses que aquest tot és en realitat una peça de quelcom més gran.  Ni tan sols ets capaç d’imaginar-t’ho, com els personatges de Flatland.

Aquesta setmana hem fet dos bolos que m’han fet caure del cavall. El primer, amb l’equip impulsor del Servei de Personal per definir el nostre propòsit compartit, fer i estar millor a la feina. El segon, la 3a Jornada UPC Recircula a l’EEBE on ens vam trobar gran part de les persones entestades a deixar un món més sostenible als que van darrera nostre. I no són aquestes dues activitats -ja madures i rodades- part de dues comunitats col·laboratives como la copa de un pino? 

Nexus24UPC som una comunitat de persones de la UPC que el 2014 vam decidir que volíem treballar de manera diferent, i en 5 anys hem desplegat un model de gestió de la innovació i d’aprenentatge trencador (pel que és l’administració pública, esclar, no és per tirar coets tampoc).  Mirem de treballar àgil, en equips de projectes que es fan i desfan, dissenyem serveis incloent a l’usuari, fem ús intensiu d’eines digitals col·laboratives, tenim mètriques i en fem recerca; i per sobre de tot som persones que aprenem mentre treballem, co-creem, ens ajudem i confiem les unes en les altres. Dues-centes persones a tot estirar que amb més o menys intensitat i discrecionalitat, una mica de facilitació i amb el recolzament “des de dalt” ens mantenim actius. Volíem treballar millor, i volíem estar millor a la feina, i avui sabem que és possible perquè ho estem fent. 

UPCsostenible va néixer abans que Nexus24, de fet amb un prototip que ens va ajudar a concebre l’altra comunitat, els Plans d’Estalvi Energètic. Equips de persones per tots els campus, sobre tot PAS, van aconseguir estalvis del 30% en el consum energètic a cost gairebé zero, només amb un propòsit compartit com a motor, recolzament “des de dalt” i una mica de facilitació. Avui tenim a la UPC un pla estratègic de sostenibilitat, som pioners en la separació de residus, en la mètrica del consum energètic, en la compra responsable, estem a punt de generar la nostra energia de manera legal… i tot això tenint sempre en compte a l’estudiantat que participa i aprèn amb els projectes. Dieu-nos il·lusos i il·luses, sí, però creiem i compartim que un altre món és possible, i necessari, i que no pot esperar. I és aquest propòsit compartit el que permet organitzar coses com aquesta amb recursos minsos quan ningú no t’ho demana:

Aquestes dues comunitats i les que s’estan gestant en silenci no tenen encara nom definit, ni processos gaire estables, ni pressupost, ni caps, ni persones a una Relació de Llocs de Treball, ni per desgràcia massa reconeixement per qui hi participa, tot i que hi estem treballant. És un format d’organització líquida que diria en Bauman, en què és fàcil perdre’t o encallar-te si vols treballar com sempre. I és que de ben petits ens han ensenyat a encotillar per controlar, a trossejar els processos, a posar indicadors, a etiquetar, sintagma y predicado, a buscar la linealitat i el resultat tangible. I les nostres comunitats parlen de complexitat, de noms difusos, de models inestables en beta permanent, de projectes efímers, d’emocions, empatia, persones, eficàcia, i amor, la paraula proscrita.

I això, tot i que no apareix a la nòmina ni als estatuts de la meva universitat, és el més bonic de la meva feina. Gràcies Maria, Àlex, Didac, Martí, Ginevra, Carla, Cristian, Esther, Mireies, Itziar, Marc, i tants altres per fer-ho possible. Fem 5 anys i encara hi som, celebrem-ho!